EL CAMP DE MORVEDRE, EL SEU ORIGEN I DESENVOLUPAMENT

LA COMARCALITZACIÓ MITJANÇANT LA FESTA FALLERA

 

Complir anys implica mirar enrere i repassar les majors fi tes de la persona o entitat protagonista de l’efemèride, i remuntar-se en aquest últim cas, si la memoria o les proves documentals ho permeten, fins al naixement de la institució. L’origen de la nostra falla és coetani a l’estructuració administrativa de la comarca en la qual s’inscriu, el Camp de Morvedre.

Però, parlar de la història d’aquesta demarcació territorial i saber quan es va gestar tal com hui en dia la coneixem, amb els setze municipis que la componen, és un poc més complicat que indagar en la curta però intensa historia que es va iniciar la primera vegada que el barri La Victòria va plantar el seu primer monument.

Per això demane per endavant disculpes pels possibles errors cronològics que hi puguen haver a l’article, donat que l’autor d’aquest és llicenciat en Periodisme i no és historiador… El que sí que està ben clar és que les falles, com a organitzacions veïnals transmissores de la cultura popular valenciana, han esdevingut amb el temps importants ens que afavoreixen el sentiment de pertinença a un grup: el dels fallers del Camp de Morvedre. Per aquesta raó, la festa fallera és un dels elements més importants en la comarcalització a la nostra demarcació, en tant que no succeeix així en altres espais, ja que esta acotació geogràfica manca del nivell de govern i de serveis mancomunats que serien òptims per a un millor funcionament, sobretot tenint en compte els temps que corren.

UN DELS GÈRMENS DE LA COMARCA: EL REGADIU ROMÀ

Tot i que la comarcalització valenciana va començar a configurar-se a finals del segle XIX, tenint com a punt de partida l’organització territorial en províncies establida en 1851, no va ser fins a la Segona República espanyola quan va començar a gestar-se la comarca actual, amb els seus setze municipis. No va ser fins als anys seixanta del segle passat quan es va oficialitzar l’estructuració final que hui continua vigent. El Camp de Morvedre, encara que atén a una de les circumscripcions més concretes i històriques de la Comunitat Valenciana d’acord al seu emplaçament geogràfic, és de recent creació administrativa. Una comarca que també ha rebut el topònim de Baix Palància, que és el vertader eix articulador de la zona.

L’àrea que ocupa la conca geogràfica del riu Palància ha estat habitada des de temps preneolítics. Prova d’açò són les restes solutrianes, ibèriques, romanes i medievals oposades, que testifiquen que la ruta natural que suposa el curs fluvial ha sigut sempre un lloc concorregut pels nostres avantpassats més remots. L’accident orogràfic més notori a la conca hidrogràfica i que està pròxim al naixement del riu és el Ragudo, des del qual s’estén la vall que malgrat, discórrer per dues províncies diferents, vindria a ser la comarca natural formada per les actualment anomenades Alt Palància i el Camp de Morvedre. I és que el riu és la columna vertebral d’ambdues demarcacions i per extensió la vall que forma, constret entre les serres Calderona i Espadà. Però, aleshores, per què parlem de dues comarques diferents?

L’element diferenciador entre les dues comarques del Palància és el recorregut que efectua la Sèquia Major de Sagunt des de temps remots i que proveeix els regadius, canalitzant el cabal escàs i irregular del riu Palància. Una infraestructura hídrica que s’inicia a l’assut d’Algar de Palància, hui reconvertit en presa i la construcció de la qual es remunta a l’època romana. José Manuel Iborra Lerma, en el seu llibre Reialenc i Senyoriu al Camp de Morvedre, així ho destacava en 1981: “Els romans i àrabs van poder aportar tècniques per a la conducció i distribució de les aigües. A la comarca es conserven restes de sèquia romana al Pla de l’Aljub i un document aràbic de 1223 tracta d’una disputa per trencament de ‘rotllo’ entre Torox (Torres-Torres) i Cárcel [Alt Palància]. Tots dos certifiquen l’antiguitat de la Sèquia Major”.

Malgrat aquest element, la cultura és un altre dels elements a tindre en compte per a delimitar la feble però existent frontera entre les dues comarques. Vicenç M. Roselló, en el seu article sobre el poblament i la viabilitat de la comarca, narrava en 1995: “Buscar límits naturals per a un alt i baix Palància ens faria caure en un ridícul determinisme geogràfic. La frontera cultural, en canvi, sí que pot concretar-se en una sèrie de coincidències etnogràfiques i històriques al barranc d’Arguines, entre Algar i Sot de Ferrer”. De fet, aquest geògraf mallorquí indica que l’esmentat barranc, que es troba a tan sols vint quilòmetres de la costa mediterrània, és un dels estrenyiments més acusats de l’àrea valencianoparlant: “El límit lingüístic aragonès-valencià hi coincideix ara amb el provincial de 1833 i, de fa molt més temps, amb el límit diocesà. Algar sempre ha pertangut a la diòcesi de València. El segle XII, el bisbat d’Albarrasí pretenia succeir el d’Arcàvica i el 1206 començà a manejar el títol de Segobriga, que res no tenia a veure amb Segorbe o Sogorb, que aleshores era sarraïna. Sot de Ferrer, terme discutit –fronterer– passà el 1315 al bisbat de Segorbe”.

INFLUÈNCIA HISTÒRICA DE SAGUNT

La capitalitat de la zona, molt abans de tenir consciència comarcal, sempre ha recaigut a Sagunt, tant pel seu emplaçament en una cruïlla de camins nacionals i la seua eixida al mar com per la seua importància dins de l’Imperi Romà.

De fet, hi havia antigament un anomenat ‘terme general de Sagunt’, que abastava la Vall de Segó i part de la Vall del Palància. “La jurisdicció musulmana de Murbàiter arribaria fins a Algar i les Valls. El Terme General de la contribució de Morvedre, on la vila exercia jurisdicció i “mer imperi”, salvada l’alfonsina i el terç delme dels barons, s’estenia fins a tocar Puçol i el Puig pel sud, la serra de Portaceli i Sogorb per l’oest, Azuébar, la Vall d’Uixó i Almenara, pel nord. Des de 1255 la serra d’Almenara –insignificant però enclavada estratègicament– esdevingué el límit meridional de la diòcesi de Tortosa, que es mantingué fins al 1960”, explica Roselló. No obstant això, encara que Almenara ja no pertany a la comarca, continua participant del regadiu de la Font de Quart, que abasteix tots els pobles de les Valls. Continuant amb la ‘frontera’ del Camp de Morvedre, “es perllonga des d’Almenara vers el nord-oest i tanca les Valletes que tenen molt més relació amb Sagunt. El flanc occidental de la comarca el formen els tossals de la serra de Portaceli, modernament anomenada Calderona. El Xocainet, el Garbí, la Mola de Segart feien part d’àrees despoblades per on fàcilment pot passar una frontera”, afegeix el geògraf.

Però el fet que marca en major mesura la personalitat del Camp de Morvedre i que el diferencia de l’Alt Palància és la repoblació post-conquesta de Jaume I i el repartiment de les terres, en paraules del jurista i historiador del dret català, Josep Maria Font i Rius: “El Baix Palància fou ocupat per gent catalana, a diferència de la resta de la vall, per aragonesos. El 1238 foren donades 320 hectàrees de Morvedre a homes de Montblanc (Tarragona) i després s’hi establiren també barcelonins. El 1248 van ser foragitats els musulmans de Morvedre i feren lloc, l’any següent, a 150 donataris, catalans en majoria”. Malgrat això, al camp romangueren els sarraïns, excepte al cap de la Baronia, Torres-Torres.

A més del regadiu, que ha sigut en el passat comarcal una constant històrica de rivalitat, durant les Germanies esdevingueren batalles que se saldaren fins i tot amb morts: “A Alfara i Algímia les senyories es posaren de part dels vassalls moriscs i els plets amb la vila de Morvedre sovintejaren. Les baronies d’Algar i Torres-Torres es mostraren pro-sogorbines en la qüestió de l’aigua; la rivalitat amb Morvedre ocasionà el 1517, 22 morts i molts de ferits”, detalla Vicenç Roselló.

FORMACIÓ DE LA COMARCA ACTUAL A PARTIR DE DUES SUBCOMARQUES

Com ja s’ha pogut entreveure en l’apartat anterior, a la cohesió comarcal s’ha arribat a partir de diverses subcomarques. Algar de Palància, Alfara d’Algímia, Algímia d’Alfara, Torres-Torres, Estivella, Segart, Albalat dels Tarongers, Gilet, Petrés, Sagunt, Canet d’en Berenguer, Faura, Benifairó, Quart, Quartell i Benavites formen hui en dia un conjunt en el mapa valencià, encara que els llaços de cohesió comarcal entre els setze municipis no eren tan sòlids fa un segle. Alguns municipis s’agrupaven geogràficament entorn de localitats pertanyents ara a altres comarques valencianes, tant en el cas de la desapareguda comarca de la Calderona, com en la també històrica comarca de la Vall de Segó. Aquestes dues circumscripcions pertanyen a la primera comarcalització valenciana efectuada per Emili Beüt Belenguer, escriptor i ex-president de l’associació cultural Lo Rat Penat. Una de les seues grans passions era l’excursionisme, per la qual cosa tenia grans coneixements de l’orografia valenciana i d’ací el seu important llegat a l’inici de l’estructuració de la Comunitat en departaments inferiors a la província. La seua estructuració territorial va ser plasmada en un mapa publicat en 1934 sota el títol de “Comarques naturals del Regne de València”.

Aquestes precomarques, per anomenar-les d’alguna manera, van ser el germen del que en l’actualitat és el Camp de Morvedre. D’una banda es trobava la coneguda com subcomarca de la Baronia, topònim que encara s’utilitza en l’actualitat per a referir-se a les poblacions d’Algar de Palància, Alfara d’Algímia, Algímia d’Alfara, Torres-Torres, Estivella, Segart, Albalat dels Tarongers, Gilet i Petrés. Totes elles s’integraven en la desapareguda comarca de la Calderona, que també contenia els municipis de Marines, Nàquera, Olocau i Serra (ara adherits al Camp de Túria). Així mateix, la resta de localitats de l’actual Camp de Morvedre formaven una altra de les comarques qualificades com a històriques de la Comunitat Valenciana, coneguda com la Vall de Segó, que vindria a correspondre’s amb el Terme General de l’època de Jaume I. Encara avui s’utilitza el nom de les Valls per a referir-se a la subcomarca formada per Faura, Benifairó, Quart, Quartell i Benavites, però que el segle passat també contenia Sagunt, Canet d’en Berenguer i Almenara, aquesta última ara pertanyent a la comarca castellonenca de la Plana Baixa.

No obstant això, quasi un segle abans d’aquesta primera divisió comarcal de la Comunitat, el polític navarrés Pascual Madoz, en el seu “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar”, ja arreplegava al 1850 la denominació Segó o Valletes de Sagunt, referint-se només a les Valls com una aglomeració de xicotetes viles als peus orientals de la serra de Espadà, que van ser el germen dels cinc municipis actuals, o sis si tenim en compte el relativament recent desaparegut Benicalaf: “Molts [llocs] va haver-hi en temps dels moros, dels quals queden àdhuc restes o memòries, com l’Alqueria-Blanca, Almorig, Garrofera, Frailes i la Rap, conservant-se avui dia sol, encara que amb conegut augment Benedites, o bé siga Benavites […], Quartell, Quart, Benifayró, Faura, Santa Coloma, Benicalaf i Rubau […] El terreny que abraça aquesta vall és sens dubte el més frondós i per ventura el més útil del terme general de Morvedre; la fertilitat d’aquells camps i l’aplicació de qui els cultivava és digna de veure en la multitud de fruits que es cullen, depenent tot de la copiosa font de Quart”.

Les desigualtats entorn de les dues subcomarques –que avui componen el Camp de Morvedre al costat de Sagunt i Canet d’en Berenguer– també s’evidencien si s’analitza la demografia d’ambdues àrees, tenint en compte la densitat poblacional. “La Baronia, amb una extensió de 106 km2, presenta densitats apropiades per a un paisatge agrari dominat pel secà, amb una estreta franja de regadiu als marges del Palància. El decreixement observat en el segle XX és un indici de la seua actual regressió demogràfica, d’acord amb l’estancament agrícola i la falta d’industrialització”, indica Iborra, qui contraposa la situació en la subcomarca veïna: “A Les Valls, les densitats altes estan provocades per la concentració de petits pobles en un territori reduït –25 km2– amb agricultura de regadiu i marjal. Amb tot, les mitjanes comarcals són relativament altes, comparades amb les estatals i pròpies de la zona litoral”. Per aquesta raó, a més de l’espenta històrica de la ciutat de Sagunt i el seu paper com a nucli econòmic i polític des de temps prehistòrics, el curs fluvial del Palància és l’element vertebrador de l’actual comarca, encara que les diferències establides segons la concentració urbana per Iborra no ho són tant en l’actualitat, ja que entre altres factors el motor econòmic de la zona ja no és únicament l’agricultura.

Per la seua part, Vicenç Maria Roselló i Verger resumeix la morfologia actual del Camp de Morvedre: “Dels pobles de la comarca en podem fer dos grups. Uns graó a graó, fi ten la pujada vers Aragó, remuntant la vall, la primacia de la qual es disputen Sogorb i Sagunt. Les àrees d’influx respectiu –església, cultura, economia– definiren la frontera comarcal i provincial. No oblidem el paper que hi feren els moriscs. L’altre grup de pobles és de plana, no litoral perquè els perills de la mar i les males sanitats de la marjal els allunyen de la mar. Només Canet –de fa temps– i modernament el Port de Sagunt s’hi aproparen”.

Però, la comarcalització proposada per Emili Beüt al 1934 va ser una de les moltes que es traçaren durant el segle XX. La seua difusió va ser molt limitada i no es va conèixer amb detall fins 1970, quan es va publicar a l’estudi “Geografia elemental del Regne de València”. A més, l’esclafit de la Guerra Civil va truncar el procés d’estructuració territorial amb la suspensió del projecte autonomista valencià contemplat a la Segona República. Durant el franquisme es proposen nombroses divisions de la geografia de la Comunitat, sent la de Joan Soler la més estesa i que va tindre la col·laboració de Manuel Sanchis i Guarner, qui fou nebot de Lluís Guarner, l’últim resident de la casa Guarner de Benifairó de les Valls. La proposta de Soler –tot i que mínimament reformada pel Prevasa i per José Honrubia– va ser finalment la cimentació de la conformació dels partits judicials, el mapa escolar, les àrees de sanitat i altres estaments organitzatius de la Autonomia Valenciana de 1982, projecte vigent a l’actualitat.

Amb posterioritat, altres historiadors com Vicent Maria Roselló han proposat adoptar unes altres divisions territorials, que atenguen no a criteris lingüístics o culturals com la de Joan Soler, sinó a les ‘governacions’ que s’utilitzaven a l’època foral valenciana, que serien més útils que les comarques actuals en cas de produir-se una major autonomia política a les comarques valencianes, amb la creació, per exemple, d’estructures similars als consells comarcals que estan en marxa a la comunitat veïna de Catalunya.

ECONOMIA DE LA COMARCA

L’economia de la comarca ha estat sempre orientada a l’agricultura i al comerç, i a la fi del segle passat va estar especialitzada en el cultiu de vinyes i la producció i comercialització de vi. Ja durant l’imperi romà, el vi saguntí era molt apreciat i s’arribava a enviar fins i tot a Roma mitjançant l’antic port romà al Grau Vell, ara submergit. No obstant això, va ser durant l’Edat Mitjana quan el consum dels vins morvedrins va arribar al seu auge, arribant-se a exportar al sud de França amb regularitat. Encara que aquests productes entraren en una crisi profunda amb la plaga de la fil·loxera i aleshores es va optar pels conreus de taronja i la seua exportació. Al mateix temps, als inicis del segle passat arriba la industria pesada a la capital comarcal, amb la implantació de la siderúrgia, que necessitava mà d’obra, abastida per la gent de la zona però en gran mesura per immigrants de les zones deprimides del país.

Així, ens trobem de nou amb tres realitats diferents: la de Sagunt i Canet d’en Berenguer, per una banda, la de les Valls per una altra i, per últim, la de la Baronia. Tres espais que es juxtaposen, de manera que les Valls és caracteritzada per tindre una potent agricultura de regadiu i en la qual el incipient turisme i indústria juguen un paper marginal en comparació a la capital de la comarca; la Baronia centra la seua agricultura al voltant dels cultius de secà i té una important font d’ingressos en el turisme, sobretot de segones residències i cases rurals; i l’espai format per Canet, Sagunt i el Port, amb cultius de regadiu, un potent, encara que millorable sector turístic, i una gran activitat industrial diversificada des del desmantellament de la siderúrgia en la dècada dels vuitanta del segle passat.

EL PORT DE SAGUNT I LA SEUA IDIOSINCRÀSIA. EL NAIXEMENT DE LES FALLES A LA COMARCA

El naixement d’una nova població dins del terme municipal de Sagunt al principi del segle XX va ser una fi ta important en la manera d’entendre la cultura comarcal. L’al·luvió de gent que va arribar al Port de Sagunt amb la implantació de l’embarcador de la Companyia Minera de Serra Menera al principi i de la siderúrgia després, va incidir en la forma de vida dels morvedrins. I és que al sud de la desembocadura del Palància es va gestar el naixement d’aquest poble de nova planta, depenent de Sagunt i format per gents arribades de tot Espanya. Amb el pas dels anys, la seua trama urbana creixia exponencialment, rebent principalment aragonesos i castellans. Per aquesta raó, tradicionalment al Port de Sagunt no s’ha parlat en valencià –fet que està canviant lleugerament als últims anys– i els seus veïns han adquirit costums d’altres comunitats espanyoles. Els portenys, a més, han mantingut, des de sempre, una rivalitat constant amb els saguntins, fins i tot presentant quasi una desena de sol·licituds de segregació respecte al nucli matriu que és Sagunt, perquè el Port es convertira en municipi independent. Fruit d’aquesta rivalitat històrica, al 1927 s’iniciaren les falles a la comarca, que al seu inici foren una sàtira d’aquestes desigualtats entre ambdues poblacions, com ara veurem.

La primera falla es va plantar en 1927 al carrer Poeta Llombart, de la mà d’un grup d’amics del Port de Sagunt. Foren ells mateixos els qui construïren els ninots del monument, quedaven per a aquesta tasca en eixir de treballar de la siderúrgica, mentre les seues dones confeccionaven les robes per vestir els ninots. Una falla que es gestà en aquest sentit enmig del primer moviment segregacionista de la població, que es va veure reflectit en la crítica del monument, que destacava les deficiències i les mancances que tenia la nova població enfront de Sagunt. L’historiador Emili Llueca detalla el contingut de la sàtira fallera en el seu llibre Aproximació documental als intents segregacionistes del Port de Sagunt: “La falla al·ludia a l’estat d’abandó dels carrers del Port de Sagunt. Presidia el monument la figura d’un laminador sobre la banya de l’abundància, de la qual eixien els ferros laminats que representaven l’orgull d’aquest poblat. S’al·ludia a l’escorxador que estava situat en aquest carrer (Poeta Llombart) i que per les seues emanacions pestilents era intransitable”. La il·luminació era similar a la dels antics cresols i la plaça del Mercat es convertia en una llacuna quan queien quatre gotes”. Tot aquest malestar el canalitzava l’agrupació Unió Urbana, una associació cívica que pretenia ajudar a la urbanització dels solars de la nova població, mitjançant els propietaris. Un dels seus objectius va ser també el de promoure la separació portenya, reivindicació de la qual es varen fer ressò els monuments plantats els anys venidors, per denunciar amb sàtira les greus i nombroses mancances que existien a la sanitat, l’urbanisme, l’educació i altres sectors locals; que es feien patents donades les diferències urbanístiques i de serveis entre Sagunt i El Port de l’època.

LES FALLES A SAGUNT

Cinc anys després de la plantà de la primera falla al Port de Sagunt, va ser el torn de la ciutat vella. Al 1932 es va cremar al Camí Reial un monument que parlava de la invasió dels cartaginesos i la Segona Guerra Púnica, en la qual el general Hanníbal va assetjar la ciutat, i va provocar la declaració de la guerra a Cartago per part de Roma. El remat consistia en una sèrie de flames que eixien de les muralles del castell i que simbolitzaven la crema de la ciutat, amb el suïcidi dels ninots que representaven els saguntins per no morir en mans de l’enemic. També es parlava a la mateixa falla d’altres temes d’actualitat, com ara l’arribada de la Segona República espanyola. Aquesta comissió va nàixer de la mà de la Societat Vitivinícola Saguntina, a la plaça Cronista Chabret.

Durant els anys següents es consolidaren les falles, amb la creació inclosa de les falles infantils. A Sagunt, al 1934 es va crear la primera comissió infantil de la ciutat al carrer de Pacheco, que rebia el nom de Pacheco-Sant Miquel. No obstant això, amb l’arribada de la Guerra Civil espanyola, es va generar un parèntesi a la festa fallera i no es plantaren monuments fins el 1944, sent la primera comissió en fer-ho la de la plaça Major de Morvedre. A partir d’aquest moment, la festa anà en augment al conjunt del municipi, amb la creació de noves agrupacions falleres tant a Sagunt com al Port, entre elles, La Carxata, La Palmereta o La Marina; i el ressorgiment de les existents abans de la contesa, com ara Luís Cendoya. Mentrestant, al nucli històric les falles entraren en decadència, passaren de plantar-ne dotze al 1948 a tan sols un monument tres anys més tard, el de la Falla El Remei. De fet, des de 1951 fins al 1955 no es va celebrar la festa, mentre que al Port era la situació contrària, amb una frenètica activitat fallera. De la creació de monuments a la ciutat han eixit a més diversos artistes fallers de renom fora de les fronteres comarcals, com Vicente Luna, que va plantar el guardonat monument de la Falla La Taronja, a la Glorieta de Sagunt, el 1967, amb una reproducció molt aconseguida del Teatre Romà.

LES FALLES A LA BARONIA

La festa fallera es va estendre per la comarca al llarg dels anys quaranta. Encara que a l’actualitat només trobem falles a Gilet, en el cas de la subcomarca de la Baronia, no va ser aquesta la primera població a celebrar-ne. Al 1945 els veïns d’Alfara de la Baronia plantaren el seu primer monument a la plaça de l’Església, que construïren ells mateixos amb la col·laboració de quasi tot el poble. Però en tractar-se d’una localitat xicoteta, les grans despeses que comportava i la falta de temps per a construir la falla varen desembocar en la dissolució de la comissió. La nit de Nadal de 1962, una gran gelada va devastar els cultius, i va afectar els ànims del veïns, que ja no tingueren força per a continuar elaborant els ninots. Dos anys més tard, es va reprendre la plantà de la falla, en aquesta ocasió a la plaça del Casino.

A Gilet, les falles arribaren molt més tard que a Alfara. Un xiquet del poble va confeccionar amb caixes de cartró de la drogueria del seu pare un monument que representava la torre Eiffel de París i el va plantar al corral de la seua casa. I és que el seu pare, Alfonso Ros Sancho, havia sigut aprenent d’artista faller, per la qual cosa va organitzar reunions a la seua tenda per a gestar la creació de la comissió fallera de Gilet, que va plantar la primera falla al carrer l’any següent. Des d’aleshores i fins els nostres dies, a la plaça de l’Estrella s’ha cremat la falla de la població a excepció dels anys 1984-86.

LES FALLES A LES VALLS

La primera falla va ser un monument construït pels més menuts de Benavites, al 1932, que veurem al següent apartat. Després va ser el torn de Quartell, on Francisco Soriano i altres veïns del poble muntaren el primer monument de les Valls, col·locant una plataforma sobre la qual pujaren els ninots, confeccionats amb fusta, cartró i roba vella. Com que l’experiència va ser un èxit, als anys seixanta un grup de joves d’Acció Catòlica també de Quartell varen construir monuments fallers amb el suport de l’església de Santa Anna. No obstant això, la primera comissió com a tal, amb una durada prolongada en el temps, va ser la Falla Sant Joan, que es va plantar des de 1986 fins al 2009, en la confluència dels carrers de Sant Joan i Miguel de Cervantes. Estava formada per unes quinze famílies del barri, aproximadament, agrupades en torn a la falla com a excusa per a fer sopars i altres esdeveniments de germanor entre els veïns. Mai han participat en concurs, el pressupost no els arribava i preferien gaudir de la festa sense massa despeses, fabricant ells mateixos la falla també a l’antiga usança.

Uns anys després de la creació de la Falla Sant Joan, va nàixer la Vila de Faura, al 1994. És, a hores d’ara, l’única falla a les Valls i compta amb el suport de quasi tot el poble. Malgrat això, la tradició josefina a les Valls és ben antiga, molt abans de l’aparició de la primera falla contemporània amb ninots i sàtira a la comarca. Des de temps molt remots, les localitats de la Vall de Segó cremaven trastos vells, bardisses i arbres secs la nit de Sant Josep, en senyal de purificació amb el foc, en una espècie de ritus i de veneració al patró dels fusters. Era el mateix germen que tingueren les falles contemporànies a València, tot i que al Camp de Morvedre no es van desenvolupar en monuments de cartró fins ben arribat el segle XX. Aquestes fogates arcaiques ja no es fan a l’actualitat, llevat de l’excepció d’Algímia de la Baronia, que crema matolls i fusta a les seues festes patronals i en el cas de la resta de poblacions de la comarca, al mes de gener, en honor al patró dels animals, Sant Antoni.

LES FALLES EN ALTRES SECTORS DE LA SOCIETAT

La cultura fallera, ja ben arrelada a la capital comarcal als anys seixanta, es traslladà en la plantà de monuments a les escoles. Els primers a construir la seua falla varen ser els xiquets de l’escola pública de Benavites, al 1932. Va ser un monument plantat al carrer –no al pati– i construït pels mateixos alumnes, amb el finançament de l’ajuntament de la localitat. Fins i tot es va editar un llibret, escrit pel professor José María Cuenco. Una falla que no tenia cartells de crítica, tal i com s’explicava al llibret, amb la intenció de recaptar diners per a la falla amb la venda del mateix manuscrit, per tan sols un “xavo”.

A la capital comarcal foren els alumnes del Col·legi de la Mare de Déu de Begonya dels Alts Forns de Biscaia, els qui alçaren la primera falleta escolar. Va ser al 1969, al pati del col·legi. Utilitzaven en la seua construcció, com ho fan els escolars a l’actualitat, cartrons retallats i fusta, amb papers acolorits. Amb tot, evidenciaven a la crítica els problemes i inquietuds propis de la gent de la seua edat, de forma pedagògica.

Deu anys després que els xiquets tingueren la seua pròpia falla a l’escola, també altres estaments socials s’iniciaren en la festa fallera. La parròquia de Sant Josep del Port de Sagunt va plantar el seu primer monument al 1979, rebent homenatge al seu patró, Sant Josep, que a més és el precursor de les falles a València al segle XVIII. L’artista faller de Canet d’en Berenguer, Andrés Alcaraz, es reunia amb una sèrie d’amics al local parroquial, que sota la supervisió del rector Luis Peiró Zarzo, realitzaven la falla parroquial Sant Josep. Entre ells també es trobava el dibuixant porteny Antonio Cosín, que ideava els esbossos i participava en la confecció dels ninots. Un treball minuciós que copiava amb tot tipus de detall la manera de treballar dels tallers professionals, amb modelats nous amb fang, i els motles amb escaiola. La comissió estava formada pels xiquets i joves dels barris dels voltants –entre els quals també estava l’autor d’aquest article– i encara que no participava en concurs ni en la resta d’actes fallers oficials, tenia el seu propi calendari festiu amb despertaes, disco-mòbils i orquestres, amb gran acceptació. Es va deixar de plantar l’any 1994.

LA JUNTA FALLERA DEL CAMP DE MORVEDRE

Als anys setanta, la quantitat de falles a la capital comarcal anava en augment. Tant és així que cadascuna d’elles organitzava una gran quantitat d’actes que se solapaven sense cap criteri. Per unificar postures, es va gestar un ens que aglutinara totes les comissions de la ciutat. Al 1972 es va publicar l’Estatut inicial del Faller, confeccionat amb la col·laboració de les vuit falles existents en aquells moments i aconseguint, entre altres coses, que els fallers i falleres acudiren a les cercaviles vestits amb la roba típica regional valenciana, tal com ho apuntava el seu precursor en una entrevista, l’ex-regidor Luis Cuadau Marco, qui va instigar la creació d’aquest organisme faller des de l’Ajuntament de Sagunt.

I d’aquesta manera, inspirada també en el primer ens faller que va sorgir a València, la Junta Central Fallera, va nàixer en l’exercici 1971-72 la Junta Local Fallera de Sagunt, ara coneguda com Junta Fallera de Sagunt. Va ser presidida inicialment per Luis Cuadau i, després, altres personalitats destacades de la cultura fallera local han ocupat la direcció de la Junta, com per exemple el nostre faller Miguel Àngel Alegria Almiñana. Comptà en un principi amb un cens que rondava els 600 fallers i el primers actes oficials varen ser l’entrega de premis i la visita de cortesia de 1972, o la Cridà de les falles de 1974, a més de la designació de les falleres majors de la comarca. Els anys següents es va realitzar la primera presentació de les falleres majors al Parc Victòria del Port, així com la primera cavalcada de l’humor faller. L’any següent es va incorporar a la programació festiva la celebració de la primera Nit d’Albaes, l’exposició del Ninot Indultat i la disparada d’una mascletà municipal després de l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu.

En un principi, tan sols les comissions de Sagunt i el Port estigueren representades a la Junta Fallera, però amb el temps s’integraren també algunes falles de Puçol, de la veïna comarca de l’Horta Nord i que a hores d’ara ja no pertanyen a l’ens; així com les falles d’altres poblacions de la comarca que han arrelat també la festa fallera, com Gilet o Faura.

Però, a més d’organitzar els actes fallers i unificar criteris protocol·laris, la Junta Fallera de Sagunt també té les funcions de difondre la festa fallera fora de la comarca, desenvolupar activitats culturals i esportives valencianes de forma que les tradicions no caiguen en l’oblit i es traslladen generació rere generació, i així com intervindre entre les distintes comissions falleres i la Junta Central Fallera de València o portar els assumptes jurídics.

I amb el temps, no sols la Junta Fallera de Sagunt, sinó les falles en general del Camp de Morvedre, han tingut una funció no menys important: la de fer-ne comarca. Perquè en l’actualitat, llevat d’alguns organismes intermunicipals com la mancomunitat de pobles de les Valls o la de la Baronia, no hi ha a la comarca cap nexe d’unió tan fort com les falles, que siga capaç de crear sentiment de pertinença al Camp de Morvedre i que afavorisca la confraternitat entre els diferents pobles que componen aquesta demarcació territorial.

Per aquesta raó, i després de quasi quaranta anys d’existència de la Junta Fallera de Sagunt, ja va sent hora que aquest organisme s’òbriga i passe a ser un ens comarcal, i se li done la mateixa importància a qualsevol municipi del Camp de Morvedre i deixe de ser una entitat merament saguntina. Perquè la comarcalització és cosa de tots, no tan sols de les administracions, sinó també de les associacions culturals i esportives del setze municipis que componen la comarca i totes les localitats han de sentir-se igualment importants.

Ja és hora que es funde la Junta Fallera del Camp de Morvedre.

Paco Quiles Tudón.

Periodista i Delegat Comunicació de La Victòria.

Vídeo destacado
Anunciantes